Senyora Musa

Senyora Musa
On sou, senyora musa? / La meva inspiració.
Que potser us heu fet vella
com sens dubte també me n’he fet jo?
L’amor, cruel biologia, / ens feia fer cançons,
o potser la ratafia / consumida amb excessiva il•lusió.

I les admiradores, / sexis i intel•lectuals
em deien: “mai no canviïs rossinyol”.
Ara em miren amb pena / i pensen: “aquest noi
es quedarà sol com un mussol”.
Tornen les orenetes / i l’all havent sopat
i els homes que triomfen / amb la p*** misèria al costat.
Digueu, senyora musa, / què és millor per a la cançó?
Fer-los pixar de riure?/O naufragar en un oceà de tristor?
Senyora musa enyorada, / vós em vàreu coronar
però el llorer de la corona/amb els anys se’m va eixugant.
Pa amb tomata i arengades, / crema a la pasta de full;
al Parnàs hi ha palanganes / de poetes en remull.