Peix

Peix
L’aixeta de la dutxa d’un home baixet,
cosí de la Conxita i d’en Xavier
que esquitxa les cuixetes de la Meritxell.
Així no hi ha qui pixi, diu un peixater.
Hi ha coixins, caixons, queixals gruixuts;
hi som la gent eixuta que es vol fer escoltar,
com xais fugits de l’escorxador;
així ens hem aixecat i eixelebrats cantem:

Peix, ens agrada dir: peix.
I les faixes dels senyors que s’han engreixat
com catxalots artrítics i recautxutats.
Els apunts de primer, segon i tercer,
un cartellet que diu: pitxi, pitxi aquest piu.
Digues-ho tu, el pallús del barnús,
del cotxe en doble fila deixat al xamfrá.
Que ho diguin les senyores vestides d’estampats
que són admiradores de cantants il•limitats.
Diguem-ho tots alhora perquè sona bé,
no trobareu fonema més afortunat que:
Peix, ens agrada dir: peix.
Diguem-ho tots: peix.
Que bé que sona: peix.
Si eixalem un pollastre anestesiat d’haixix
i li fem un desatre i ens queda impedit,
probablement arribi el manescal Conill
i ens digui amb vehemència: aixó no es fa així. / Peix.
Peix (6V). Que bé que sona: peix. Peix.