Homenatge

Homenatge
Nauta de mars ignots, pregona llum,
entre ortatgells i albaïnes,
ai, mariner errabund...!
Cerquem els teus solcs, estels dels teus ulls,
perquè qui canta bé viu i deixa viure.
A la deriva vas salvant esculls,
anys rabiüts i boirines,
ai, quimeres sense rumb…!
Serviola que ha sabut guaitar lluny,
perquè qui canta escriu llavors de signes.

Dins la pell, un déu ocell fendeix l'atzur
del mar i el cel que endevines,
ai, l'amor roent que fuig…!
El teu bressol, far primicer, s'esmuny,
perquè qui canta es plany pel frau dels dies.
Navegues sol, enarborant antulls
amb sirenes ben ardides,
ai, quin naufragi segur…!
L'ormeig, el velam, sempre i mai romputs,
perquè qui canta es bat ran de l'abisme.
Solcant per viaranys d'ombres feixucs
i escumes bellugadisses,
-ai, com sagna el vespre mut...!-,
singladures enllà va el malastruc,
perquè qui canta es perd als ports d'Ulisses.
Estès a un faralló jau el vell llagut,
foll grumet de tantes vides,
ai, lletraferit eixut…!
El vent sotja el mot, bergantí de fum,
perquè qui canta es mor, però ens fa dignes.
El cant s'enlaira contra tots els murs,
i no escoltem la veu del teu somriure,
ai, Miquel, quins cors tan durs…!
Àvars de flama, ens cal el teu conjur,
perquè només qui canta pot ser lliure.