Cançó de primavera

Cançó de primavera
Fon un jorn de Primavera
quan, lleugera,
jo et vaig vore pel camp clara i senzilla.
Portaves la faldilla
tan roja com les rústiques roselles
i eres tu una flor més, corrent entre elles.
Tu em vas vore; fugint avergonyida
t'amagares recés d'una borida
pomera, i jo et mirava
i més cada vegada t'estimava.
Com eixes aurioles que les santes
coronen als altars, a tu les plantes
mesclades amb sentors,
t'auriolaven de falire i de colors.
Jo em vaig acostar més; tos ulls seguiren
amb deler el meu pas desconcertat.
Vaig ser al teu costat
i tos llavis vermells em prometien
la gràcia de son bes.
Sobtat, jo et vaig besar. No sé què cosa
sentí llavors al fons del fons del pit,
que m'omplia de goig i de neguit
com el foc d'una rosa.
I tu i jo, de les mans per la planura,
sense mirar-nos més,
retornàrem ferits per la malura
endenyada d'un bes!