Histèria (ft. Pau Riba)

Histèria
L'alquímia de tel·lúriques hormones funciona:
La Terra va i menstrua i rebull de tal manera
que el cutis atmosfèric se li omple de malor
de fístules ozòniques, d'èczema amazònic
de barbs piramagmàtics, furóncols de carbó.

Però si en l'aspecte físic se sent la Bella Lola i
s'ho munta tota sola, potent, tope contenta
pel camp de les meninges tota ella és confusió:
El seu pensar és caòtic, té dubtes estrambòtics
problemes metafísics, flipants contradiccions.
Com no ha de contradir-se sentint-se les neurones
creuades, dividides, trinxades per barreres
matant-se i discutint-se per tot i per no-res?
Sorprèn l'esquizofrènia? Sorprèn la prepotència?
Sorprèn l'egocentrisme en un coco que adoleix?
U dreta contra esquerra, dos ordre contra caos
tres francos contra Maos, quatre ulls contra mirades
cinc peus contra sis natges, set mil contra un milió:
retrògrads foten canya, rabins de mala entranya
naufragis de titànics, tot putes de saló.
Desperta i curiosa, no viu per saber coses
-qui és, d'on ve, què es porta- però aviat es desespera
quan veu si n'és de fàcil confondre sis per dos
i anar-se'n de la bola, cagar-la quan no mola
cantar ficant la pota o apostar al pitjor postor.

La histèrica la trastoca, està neura, es torna loca
no sap si vol fer el canvi o seguir sent tal com era
no veu el que li passa però creu saber-ho tot
somnia, s'entrebanca, s'enfada trenca llances
no sap si suïcidar-se o, plis plas!, canviar el món.