Esbarzers

Esbarzers
L’olor a podrit de València em posa calent,
expulsat per l’arc de l’estació de tren.
Sóc l’últim passatger a l’andana dels teus ulls,
l’última “xusta” banyà, rosella xafigà,
qui collons ha apagat la llum?

Carn de rodalia i AP7,
set voltes per setmana m’enamore del teu peu esquerre i veig
com ens cau el cel damunt i amb el dit del mig
l’aguante i el tire cap amunt, ouyeah!
A la punta de la llengua tenia un tros de Venus
que m’ixia de la boca cada volta que l’obria.
Quan isc a buscar l’alegria
No sé perquè acabe sempre en el teu carrer.
Allí sent una melodia...
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers.
“Incar-me” un garrot i volar, descivilitzar-me,
aprendre a estimar les tares, les turbulències.
Descobrir-nos poc a poc les carències
Cuidar als amics com em cuiden ells a mi,
contar-nos les misèries amb formatge pa i vi.
Esnifar la vida amb “turulo” compartit,
Fer viatjar la llengua a través de la vall que tens entre els pits.
Tot per la pàtria del teu cos, arrugues, molles, pigues,
raconets ocults, cicatrius i tatuatges.

Soltaves poesia en totes les mirades,
jo tenia les entranyes plenes de deixalles.
I a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
que m’eixia de la boca cada volta que l’obria.
Quan isc a buscar l’alegria
no sé perquè acabe sempre en el teu carrer.
Allí sent una melodia...
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers.
Quan isc a buscar l’alegria
no sé perquè acabe sempre en el teu carrer.
M’acoste allí quan mor el dia,
i tu sempre m’arreplegues l’ànima dels peus.