Seixanta-cinc anys i jo

Seixanta-cinc anys i jo
Ara en faig 65,
és un dia assenyalat,
l'horitzó semblava lluny
però finalment ha arribat.
Perquè el temps no hi ha qui el pari,
per això és un fet consumat
el que igualment et fa por
com et creus afortunat.

A mi mai m'ha obsessionat
arribar a ser jubilat,
he disfrutat treballant
molt més que estant parat.
I és em sento amb molta sort
i us dic perquè ho veig així:
tinc salut, enteniment
i prou per no patir,
per gaudir la llibertat que he conquerit,
i en tots els sentits no viure reprimit.
Sé que visc l'última etapa, ho tinc present,
però tampoc hi ha fronteres mentre funcioni la ment.
Si em comparo amb mons pares,
que ells no van tenir mai res,
van patir molt més que jo
i es mereixien molt més.
Perquè si hi ha una altra cosa
que tampoc no està gens mal,
i és que sense treballar
em pagaran lo jornal.
Sigui com sigui endavant,
no vull mirar el passat,
mirar enrere és de vell
i jo em sento molt capaç,
capaç de fer no sé el què,
crearé i pescaré,
com que moure't sempre és vida,
segur que no pararé.