Una paüra

Una paüra

El vent arrassa les muntanyes
i amb el silenci va enraonant,
tot boig de pols sembrant aranyes,
pentina branques com dits de mort.
Ben lluny enllà l’encís de l’aigua,
no sé perquè però dic el teu nom,

la fosca em fa oblidar la casa:
per tota resposta el vent del nord.
Les mans de l’ombra m’abraonen
i el cant dels grills em fa tremolar,
no trobe el cel ni el blanc de lluna
i els gripaus m’envoltaran.
Exactament conec ma grandària
però el misteri regna pertot,
se que sou dins de la gran casa,
però per un moment tot m’ha fet por.
Endins, a prop del foc l’alcohol
us fa ballar fandangos;
endins, entorn del foc la joia
us fa cantar;
les llàgrimes del vi s’arranquen
amb un tango:
sé que us tinc al meu costat